Estimat bloguer, crec que davant la cita inminent a les urnes del dia 1 de novembre, cal fer una reflexió sobre les candidatures que es presenten així com sobre les intencions particulars de vot.
D’entrada, hi ha un cert consens en considerar estranya i desafortunada la retirada de Pasqual Maragall com a candidat socialista. M’ha semblat observar que, un cop retirat de la política, en Maragall és vist per tothom, amics i enemics, com un gran polític, com un verdader home d’estat. Els uns l’elogien per la seva originalitat i els seus rampells, els altres pel seu catalanisme innegable i declarat, etc. És força sorprenent aquest canvi d’opinió general, quan fa només uns mesos tant els uns com els altres el denostaven com un impresentable, un mal governant, un descarat, un de qui no es pot fiar, o un botifler de tota la vida. Crec que aquí ha passat allò que sol tant passar, aquí i a tot arreu, de que a les persones de vàlua però que molesten per una o altra raó, només se li reconeixen els mèrits un cop l’han dinyat o l’han retirat del mapa.
Jo sempre havia considerat Maragall un bon polític, no per raons de correcció política, sinó justament pel contrari, per la seva incorrecció, és a dir, per no tenir cap por ni haver mai amagat el seu tarannà profundament contradictori, cosa que, com és lògic, molestava a tothom. Ser un polític honrat, original, emprenedor i, sobretot, contradictori, és allò que, segons el més parer, més es pot desitjar d’un polític, i Maragall reunia totes aquestes virtuts.
Tanmateix, s’ha de dir que els últims temps, especialment des de que es va veure embolicat en el sainet de l’Estatut, en Maragall va anar perdent part d’aquest caire contradictori, en defensar postures cada vegada més nacionalistes, oblidant-se, almenys de portes enfora, de les seves altres fidelitats o afinitats no nacionalistes. Segurament, i tal com diu el refrany de que l’hàbit fa el monjo, es deuria creure el càrrec de President i, obligat per aquesta perillosa encarnació (amb el fantasma d'en Pujol sempre al darrera), va desbarrar cap a un costat, sense poder-ho evitar. Aquesta inclinació, per a mi, li va fer perdre el sentit de la realitat i, molt particularment, el de la realitat del seu partit, el PSC, que veia com el seu President se n’anava pels “Cerros de Úbeda” i s’escorava cap a la dreta, potser electoralment molt rendible, però poc convincent per a la clientela socialista, que es sentia cada vegada més abandonada.
Per això considero acertat o, més ben dit, inevitable, el canvi d’en Maragall per en Montilla. Aquest, evidentment no té les dots de l’altre, ni el “pedigrí” ni la gràcia contradictòria, però en canvi en Montilla encarna per ell mateix la més pura contradicció que es pugui esperar avui en dia d’un polític català, en un grau tan superlatiu que crec supera al propi Maragall. Detallo a continuació les diferents contradiccions que afecten al candidat socialista, l’existència de les quals són per a mi raó més que suficient per voler-lo votar i considerar-lo com el més adequat, des d’un punt de vista de progrés en una línia de civilització més avançada, per ser president:
- en Montilla, d’entrada, encarna una de les principals contradiccions que es pot tenir a Catalunya: la de ser un “xarnego”, és a dir, un català que ha nascut fora, a Andal.lusia, i que va venir aquí de petit. Aquesta realitat contradictòria, a més a més, es veu augmentada pel fet de parlar un català amb un cert accent castellà, cosa que multiplica per mil la contradicció. Ja sé que molts dels no-nacionalistes el critiquen per ser un “xarnego renegat”, és a dir, entregat al catalanisme, però considero que aquesta entrega és necessària perquè sinó, no hi hauria “contradicció”, que és la virtut que considero més important.
- en Montilla ha hagut de soportar, com cap altre polític a Catalunya, un pilot de contradiccions quasi bé irresolubles durant tot el procés de negociació de l’Estatut. La més evident d’aquestes contradiccions era que formava part del govern de l’Estat, d’una banda, i era el president d’un partit situat a l’altre costat de la negociació. Considero que aquesta contradicció va ser portada amb molta dignitat, torejant la situació amb peus de plom i empassant-se totes les juguesques i desqualificacions que aquesta posició li reportava. En aquest sentit, el PSC ha estat el partit que més honradament ha jugat el conflicte entre les possibilitats i les necessitats, abdicant ja des d’un principi de qualsevol paper protagonista, el qual va haver de regalar, per necessesitats del guió, a l’oponent Mas (les famoses fotos), per la simple raó pragmàtica d’assegurar un final feliç a l’assumpte. Aquesta actitud, molt poc valorada pel públic i pels entesos, representa un signe altíssim de maduresa política, que s’ha de reconèixer molt especialment en els polítics que van portar la negocicaió (Iceta, De La Madre, Castells, el mateix Montilla), mentre que en Maragall, amb la seva voluntat i el seu paper d’equidistància institucional, va jugar més a apretar per un costat que no pas a mantenir viva la contradicció.
- una altra contradicció és la que es desprèn del propi Tripartit, és a dir, haver protagonitzat durant aquests tres anys una aventura arriscada i difícil, quasi bé impossible, de quadrar el cercle d’un govern format pels “il.luminats” d’Esquerra i els “puristes” d’Iniciativa, acceptant aquest joc ple de contradiccions i de conflictes de tota mena, Estatut inclòs. Un “estripament” que va afectar més a en Maragall, però que indirectament va soportar també en Montilla, en ser un dels artífexs de l’existència del Tripartit.
- també es podria parlar d’una altra contradicció menor, però igualment significativa, com és el fet de que en Montilla és un candidat que es presenta desprovist de carisme i amb un perfil psicològic que no encaixa amb els estàndars habituals, que exigeixen a qualsevol candidat ser uns cops una mica pallaço, i uns altres un perfecte venedor de samarretes a domicili. Aquesta contradicció, menor com dic, és per a molta gent importantíssima, cosa que demostra fins a quins extrems la ciutadania es deixa enserronar i s’ha acanallat, modelada per la televisió i la cultura del “showbusnes”.
Crec que amb aquesta relació n’hi ha prou per demostrar que en Montilla, de tots els candidats que es presenten, és el que encarna més contradiccions i, per això mateix, ofereix més condicions i garanties per encarar-se amb honestitat a les complexitats del món actual.
Potser calgui aquí fer un repàs dels altres candidats, per veure com es situen respecte a aquesta qüestió:
- en Mas, que sembla serà el més votat, és potser de tots els presidenciables el que es declara menys contradictori, sent una de les crítiques principals que fa al denostat Tripartit precisament la seva essència irremeiablement contradictòria. Això diu molt del seu tarannà, quan la realitat és que ell també pateix d’un bon grapat de contradiccions. Però mentre en Montilla no les amaga perquè seria impossible fer-ho, en Mas les dissimula totes, en pensar que constitueixen una greu feblesa. Aquesta diferència defineix perfectament llur posició ideològica, que no té res a veure amb la política sinó amb uns criteris més amplis de progrés civilitzacional.
- en Carod és, evidentment, el més extrem dels no-contradictoris, i per això mateix, es pot dir que constitueix una perfecta caricatura de si mateix. Representa el català pur (tot i que ell ve de fora), vol monolingüisme (desafiant la realitat que diu que això és impossible), vol la independència (en un món on la principal característica és la interdependència), etc. És a dir, es defineix exclusivament per valors no-contradictoris (això explica que no acceptés l’Estatut, votant No al referèndum, i engegant en orris el Tripartit). Crec que amb això n’hi ha prou per dequalificar-lo com a polític interessant, anclat com està en posicions d’absolut i unívoques, és a dir, en posicions antigues i passades de rosca.
- En Saura ha demostrat un important sentit pragmàtic i realista durant l’existència del Tripartit, especialment durant el sainet de l’Estatut. En aquest sentit, se’l pot considerar un presidenciable amb força capacitat d’encaixar l’esperit contradictori. Potser el perd el típic purisme de les esquerres (perquè aquesta mania anti-taurina, quan part del seu possible electorat popular sol anar als toros ?), determinades modes juvenils relacionades amb el folclor i el disseny, etc. Però s’ha de reconèixer que malgrat aquestes màcules, constitueix un candidat atractiu, tot i que no li arriba a la sola de la sabata al Montilla en densitat contradictòria.
- En Piqué pateix unes quantes contradiccions però és incapaç de reconèixer-les i les nega sistemàticament, quan se li veuen a deu kilòmetres de distància. Aquesta negació de l’esperit contradictori el situa ben aprop del candidat Mas, els dos carregats de contradiccions però fent veure que no en tenen cap. Comparteixen, per tant, ideologies molt properes i és lògic que la gent sospiti d’ells, a l’hora de futurs pactes de govern. S’ha de tenir en compte que la característica principal dels contradictoris que diuen que no ho són i diabolitzen als qui no s’ho amaguen, és el cinisme. Tanmateix, en Piqué, i a diferència d’en Mas, no exhibeix un tarannà tan impostat i això (les seves contradiccions evidents) el fa humanament simpàtic, malgrat el perfil ideològic que defensa.
- Respecte al nou Partit dels Ciutadans, no crec que se’ls pugui definir encara respecte a la qüestió contradictòria. Les seves declaracions són atractives en alguns aspectes (defensen unes postures de racionalitat no-nacionalista evidents i lloables) però a la vegada semblen apostar per un centralisme madrileny que està fora de la realitat i del futur. Segurament caldrà que passi un temps per veure exactament cap a on es decanta aquest partit.
Per totes les raons esgrimides, considero que el més sensat, des del punt de vista d’un compromís racional i pragmàtic envers una millora dels estàndars civilitzacionals, i sense entrar en disquisicions polítiques ni subjectives, és votar en Montilla.
No hay comentarios:
Publicar un comentario